Les finances locals, en deu dades

1. Més de 3.600 milions en romanents limitats

Amb el retorn a les regles fiscals, les administracions locals tornen a tenir limitat l’accés als seus romanents, excepte per amortitzar deute i per a certes inversions considerades sostenibles. Allò que havia estat un recurs per fer front a les dificultats financeres per part d’aquelles entitats amb estalvis acumulats ara torna a restar molt condicionat, de nou. I no es tracta de quantitats negligibles, sinó que el conjunt d’administracions locals catalanes acumulen uns 3.642 milions d’euros que ara restaran limitats —el gràfic mostra una xifra més baixa perquè només computa la de totes les entitats que n’han informat cada any.

I això que la gestió dels romanents, durant el període en què se n’ha pogut fer ús, ha estat força responsable. La quantitat acumulada global s’ha mantingut pràcticament inalterada i l’accés a aquests recursos ha estat molt condicionat a l’estalvi previ: les entitats locals amb més coixí són les que més n’han retirat, i sempre de forma moderada. (+informació)

2. La majoria dels municipis ja han hagut d’aprovar plans d’estabilitat

El món local sempre ha estat el més perjudicat en el repartiment dels límits de dèficit, a l’Estat, ja que eren les úniques administracions que no hi podien incórrer i cada entitat estava obligada a tancar amb superàvit cada any. Aquesta norma torna a estar vigent des del 2024, com la regla de despesa, i no són meres indicacions orientatives.

Bona prova d’això és que, des del 2013, fins a 498 dels 947 ajuntaments catalans han hagut d’aprovar un pla economicofinancer acordat amb l’Estat, pel fet d’haver incomplert alguna de les obligacions de la llei d’estabilitat. També ho han hagut de fer les quatre diputacions, disset consells comarcals, setze mancomunitats i dinou entitats municipals descentralitzades. En tres casos, ja s’han hagut d’aplicar quatre d’aquests plans.

(+informació)

3. L’impost sobre les plusvàlues perd més de la meitat de la recaptació

Les successives sentències judicials que limitaven l’impost sobre les plusvàlues i la reforma del tribut per part del govern espanyol del 2021 han fet minvar molt la recaptació del que anteriorment era el segon tribut municipal que més ingressos aportava. Amb la nova formulació, els ajuntaments catalans han passat dels gairebé 590 milions obtinguts per aquesta via, el 2019, a vora 430 milions, el 2024.

Durant el mateix període, però, la compravenda d’habitatges de segona mà va continuar creixent i amb un valor superior. Per això, amb la normativa prèvia a la reforma del 2021, la recaptació del 2024 hauria superat els 760 milions i, amb la formulació prèvia a les primeres sentències judicials —és a dir, amb la concepció original de l’impost—, hauria ascendit fins a més de 1.000 milions. (+informació)

4. El cost dels interessos es triplica

L’increment dels tipus d’interès ha tingut afectacions col·laterals, entre les quals en les administracions locals. El cost que han hagut d’afrontar en interessos del deute s’ha més que triplicat i ha passat dels 37 milions, el 2022, als 126 milions, el 2024. Poden semblar xifres no gaire impactants, però la despesa varia molt en funció de cada entitat i les més endeutades —i que, generalment, passen per més penúries— en són les més perjudicades. A més, aquests 126 milions són una quantitat molt similar a la que el conjunt d’entitats locals van destinar, l’any passat, a biblioteques, atenció ciutadana, promoció turística o foment de l’esport, per exemple.

En tot cas, és possible que aquesta partida es moderi, durant el 2025, ja que els tipus d’interès han anat baixant des de mitjan 2024. Igualment, l’endeutament de les entitats locals ha deixat de créixer. (+informació)

5. Increments salarials centralitzats amb caràcter retroactiu

Els increments retributius acordats pel govern espanyol tenen efecte automàtic en els salaris dels treballadors de totes les administracions, també les locals. I com que, molt sovint, aquests pactes amb els sindicats arriben a mig exercici i amb caràcter retroactiu, en dificulten la planificació pressupostària i limiten la seva autonomia.

Aquesta dinàmica s’ha accentuat els darrers anys i, entre el 2019 i el 2024, el govern espanyol ha estat el responsable de set de cada deu euros d’increment de la partida de salaris públics de les administracions locals, una de les principals del pressupost. Només els tres euros restants han estat decidits per les mateixes entitats, amb ampliacions de plantilla o altres millores retributives. (+informació)

6. A la cua en finançament de l’Estat a l’administració local

Les administracions locals catalanes es troben entre les que reben menys transferències corrents de l’Estat, amb l’aplicació de l’actual sistema de finançament. En valors absoluts, se situen en el antepenúltim lloc en euros per habitant, però cauen a l’últim de forma destacada si es pondera pel cost de la vida, ja que oferir un mateix servei no costa el mateix als ajuntaments d’arreu. A Catalunya, els preus són més alts.

Atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb un model singular —com Madrid—, la comparació s’ha fet excloent aquesta ciutat i, per extensió, les capitals de les altres comunitats. Igualment, només s’han inclòs els territoris no uniprovincials —on el govern autonòmic ingressa els recursos de les diputacions—, ni forals o insulars —amb organismes supralocals propis. (+informació)

7. Els impostos municipals més elevats, per obtenir recursos

Per compensar el fet que les entitats locals catalanes se situen a la cua en transferències de l’Estat, els ajuntaments catalans s’han de situar al capdavant en pressió fiscal, per així aconseguir els recursos necessaris per oferir els mateixos serveis a la ciutadania. Així ocorre en els tres impostos municipals obligatoris.

En el principal tribut local, l’IBI urbà, els ajuntaments catalans apliquen un tipus mitjà del 0,72%, més que en cap altre territori i molt per damunt de Cantàbria (0,49%) o les Canàries (0,49%). Pel que fa a l’impost sobre activitats econòmiques, els ajuntaments catalans es troben en segon lloc —en el coeficient de situació mitjà que hi apliquen—, com en l’impost de circulació dels turismes —en el coeficient d’increment mitjà per a turismes. (+informació)

9. El cost dels serveis socials es dupliquen

La despesa dels ajuntaments i consells comarcals que actuen com a àrees bàsiques de serveis socials s’ha multiplicat per dos, entre 2013 i 2024, fins a superar els 1.200 milions. Pel que fa al paquet dels serveis socials bàsics, la Generalitat hauria de fer-se càrrec del 66% del finançament, però la realitat és que els ens locals assumeixen la major part del cost.

Tot i això, el que més ha augmentat és la despesa dels serveis socials especialitzats, aquells que els ens locals ofereixen en bona part amb els seus recursos i que responen a noves necessitats i demandes ciutadanes. Són actuacions derivades de l’envelliment progressiu, l’arribada de població nouvinguda, les dificultats socials, el suport a joves, dones i col·lectiu LGTBQ… (+informació)