Les finances locals, en deu dades
Les entitats locals catalanes pateixen clares dificultats financeres que mostra les costures d’un model de finançament municipal amb nombroses mancances i que, després de vint anys de vigència, necessita actualitzar-se. Seguidament, pots consultar un resum d’algunes dades que evidencien com s’ha agreujat aquesta situació els darrers anys.
1. L’impost sobre les plusvàlues perd més de la meitat de la recaptació
Les successives sentències judicials que limitaven l’impost sobre les plusvàlues i la reforma del tribut per part del govern espanyol del 2021 han fet minvar molt la recaptació del que anteriorment era el segon tribut municipal que més ingressos aportava. Amb la nova formulació, els ajuntaments catalans han passat dels més de 580 milions obtinguts per aquesta via, el 2019, a vora 350 milions, el 2023.
Durant el mateix període, però, la compravenda d’habitatges de segona mà va continuar creixent. Amb la normativa prèvia a la reforma del 2021, la recaptació hauria fregat els 750 milions i, amb la formulació prèvia a les primeres sentències judicials —és a dir, amb la concepció original de l’impost—, hauria ascendit fins als 1.000 milions. (+informació)
2. Es dispara la factura energètica
L’alça dels preus de les energies ha impactat directament en les administracions locals. La seva factura energètica i dels subministraments era força estable, fins a la pandèmia de la covid, i ballava entre els 350 i els 380 milions d’euros, en conjunt, segons l’any. Tot i això, els darrers anys s’ha enfilat i, el 2023, les entitats locals de Catalunya ja hi van haver de destinar 510 milions d’euros, especialment a causa de l’increment del preu de l’electricitat, que se situa en el punt més car de l’última dècada. En menor grau, el gas també ha contribuït a l’alça, ja que ha més que duplicat el seu cost.
Igualment, l’increment d’aquesta factura energètica no és homogeni i a afecta sobretot els ajuntaments i entitats municipals descentralitzades. I especialment els pobles petits, els quals tenen sovint la població més dispersa i destinen una major part del pressupost a aquesta partida. (+informació)
3. El cost dels interessos es duplica
L’increment dels tipus d’interès ha tingut afectacions col·laterals, entre les quals en les administracions locals. El cost que han hagut d’afrontar en interessos del deute s’ha més que duplicat i ha passat dels 37 milions, el 2022, als 93 milions, el 2023. Poden semblar xifres no gaire impactants, però la despesa varia molt en funció de cada entitat i les més endeutades —i que, generalment, passen per més penúries— en són les més perjudicades. A més, aquests 93 milions són una quantitat molt similar a la que el conjunt d’entitats locals van destinar, l’any passat, a sanitat, mercats, biblioteques públiques o promoció i foment de l’esport, per exemple.
Igualment, el cost dels interessos pot continuar augmentant, atès que els tipus van continuar inflant-se durant el 2023 —i això triga uns mesos a traslladar-se al preu dels interessos—, i l’endeutament de l’administració local ha crescut. (+informació)
4. Increments salarials centralitzats amb caràcter retroactiu
Els increments retributius acordats pel govern espanyol tenen efecte automàtic en els salaris dels treballadors de totes les administracions, també les locals. I com que, molt sovint, aquests pactes amb els sindicats arriben a mig exercici i amb caràcter retroactiu, en dificulten la planificació pressupostària i limiten la seva autonomia.
Aquesta dinàmica s’ha accentuat els darrers anys i, entre el 2019 i el 2023, el govern espanyol ha estat el responsable de dos de cada tres euros d’increment de la partida de salaris públics de les administracions locals, una de les principals del pressupost. Només l’euro restant ha estat decidit per les mateixes entitats, amb ampliacions de plantilla o altres millores retributives. (+informació)
5. Més de 2.700 milions en romanents congelats
Amb el retorn a les regles fiscals, l’any 2024, les administracions locals tornen a tenir vetat l’accés als seus romanents, excepte per amortitzar deute i per a inversions en els àmbits que l’Estat decideixi i permeti. Allò que havia estat un recurs per fer front a les dificultats financeres per part d’aquelles entitats amb estalvis acumulats ara deixa d’estar accessible, de nou. I no es tracta de quantitats negligibles, sinó que el conjunt d’administracions locals catalanes acumulen uns 2.700 milions d’euros que ara restaran congelats.
I això que la gestió dels romanents, durant el període en què se n’ha pogut fer ús, ha estat força responsable. La quantitat acumulada global s’ha mantingut pràcticament inalterada i l’accés a aquests recursos ha estat molt condicionat a l’estalvi previ: les entitats locals amb més coixí són les que més n’han retirat, i sempre de forma moderada. (+informació)
6. Més de 600 milions en retallades per complir amb el superàvit del 0,2%
El món local sempre ha estat el més perjudicat en el repartiment dels límits de dèficit, a l’Estat, ja que era l’únic nivell que no hi podia incórrer. El 2024, però, està obligat a assolir un superàvit del 0,2% del PIB. Una previsió que tenia sentit fa uns anys i en termes globals, atès que l’administració local catalana gairebé sempre obtenia números encara més positius. Ara, però, és desproporcionada, ja que el tancament pressupostari del 2023 tot just es va situar en el 0,04% positiu.
A més, la majoria de les entitats van tancar en dèficit o amb un superàvit inferior. Complir amb aquest objectiu exigiria ajustos per valor d’uns 620 milions. Si s’hagués repetit l’obligació d’estabilitat, les retallades també serien notables, superiors als 300 milions. (+informació)
7. El 72% de la població ja ha viscut a municipis amb austeritat obligada
El control dels objectius d’estabilitat no són meres indicacions orientatives per a les administracions locals. Bona prova d’això és que, mentre van estar vigents entre 2013 i 2019, fins a 412 ajuntaments catalans van haver d’aprovar un pla economicofinancer acordat amb l’Estat, pel fet d’haver incomplert algun dels requisits. I entre ells, alguns dels més grans, ja que abracen un territori on viu el 72% de la població catalana.
També les quatre diputacions, quinze consells comarcals, catorze mancomunitats i onze entitats municipals descentralitzades s’han vist obligades a establir un o diversos plans economicofinancers. Uns ajustaments que molt probablement tornaran el 2025, pel fet que bona part de les entitats difícilment compliran el superàvit exigit per al 2024. (+informació)
8. A la cua en finançament de l’Estat a l’administració local
Les administracions locals catalanes es troben entre les que reben menys transferències corrents de l’Estat, amb l’aplicació de l’actual sistema de finançament. En valors absoluts, se situen en el penúltim lloc en euros per habitant, però cauen a l’últim destacat si es pondera pel cost de la vida, ja que oferir un mateix servei no costa el mateix als ajuntaments d’arreu. A Catalunya, els preus són més alts.
Atès que l’Ajuntament de Barcelona compta amb un model singular —com Madrid—, la comparativa s’ha fet excloent aquesta ciutat i, per extensió, les capitals de les altres comunitats. Igualment, només s’han inclòs els territoris no uniprovincials —on el govern autonòmic ingressa els recursos de les diputacions—, ni forals o insulars —amb organismes supralocals propis. (+informació)
9. Els impostos municipals més elevats, per obtenir recursos
Per compensar el fet que les entitats locals catalanes se situen a la cua en transferències de l’Estat, els ajuntaments catalans s’han de situar al capdavant en pressió fiscal, per així aconseguir els recursos necessaris per oferir els mateixos serveis a la ciutadania. Així ocorre en els tres impostos municipals obligatoris.
En el principal tribut local, l’IBI urbà, els ajuntaments catalans apliquen un tipus mitjà del 0,69%, més que en cap altre territori i molt per damunt de Cantàbria (0,49%) o les Canàries (0,49%). Pel que fa a l’impost sobre activitats econòmiques, els ajuntaments catalans es troben en segon lloc —en el coeficient de situació mitjà que hi apliquen—, com en l’impost de circulació dels turismes —en el coeficient d’increment mitjà. (+informació)
10. Transferències cada cop més condicionades
Fins a l’any 2019, prop del 87% de les transferències de l’Estat, la Generalitat i l’exterior cap a les entitats locals arribaven a través de transferències no condicionades (corrents), les quals permetien una millor planificació pressupostària i més autonomia per decidir-ne el destí. Els anys posteriors, però, el percentatge ha caigut per sota del 82%. Les transferències per convenis amb la Generalitat han mantingut el pes i el que ha crescut són les transferències condicionades (de capital), que han passat de representar l’1,6% al 7,8%.
En el cas dels ajuntaments, els de pobles petits són els que més transferències condicionades reben (sobretot subvencions de la Generalitat) i superen el 30% en el cas dels municipis de fins a 1.000 habitants. (+informació)